Maria Eulàlia Fons, tècnica del Servei d’Informació Territorial de les Illes Balears (SITIBSA), presentà una comunicació sobre La gestió i el control dels noms geogràfics de les Illes Balears: necessitat de creació d’un Nomenclàtor georeferenciat en el II Congrés de la Societat d’Onomàstica, que coincidí amb la XXVII Jornada d’Antroponímia i Toponímia de la UIB. En aquest treball l’autora sostenia, amb raó, que “és necessari desenvolupar metodologies d’estandardització i harmonització de la toponímia per gestionar i controlar els noms geogràfics en tots els àmbits d’aplicació”. D’altra banda passava revista als organismes d’estandardització a escala mundial a través del Grup d’Experts de les Nacions Unides (GENUNG) i a escala europea, amb el projecte Infraestructura per a la Informació Espacial a Europa (INSPIRE), que té l’objectiu de crear i mantenir una infraestructura de dades espacials a Europa (IDE). Tal com indicava “les IDE ofereixen diversos serveis, però n’hi ha un que té un valor essencial per a la toponímia: el servei de nomenclàtor, que incorpora la creació d’un nou tipus de nomenclàtor que permet localitzar entitats geogràfiques en resposta a una consulta realitzada sobre els seus atributs (gazetteer), de manera que esdevé un pilar fonamental del sistema.”
A escala d’Estat Espanyol, des de 1986 es regula la producció cartogràfica amb la Llei d’ordenació de la cartografia i el 2007 es creà la Comissió Especialitzada de Noms Geogràfics (CENG) del Consell Superior Geogràfic (òrgan de direcció del Sistema Cartogràfic Nacional, depenent del Ministeri de Foment), que segueix les directrius de les Nacions Unides sobre normalització dels noms geogràfics i que des de 2013 té representació balear.
A escala autonòmica, ja hem parlat de les atribucions de la UIB en matèria d’assessorament lingüístic i de la responsabilitat del Govern de la Comunitat Autònoma, segons la Llei 3/1986, de 29 d’abril, de Normalització Lingüística, en “determinar els noms oficials dels municipis, territoris, nuclis de població, vies de comunicació interurbanes en general i topònims de la Comunitat Autònoma, mentre que correspon als ajuntaments determinar els noms de les vies urbanes, tenint en compte preferentment la toponímia tradicional i els elements culturals autòctons”. D’altra banda, ja hem parlat dels tres documents sobre toponímia de caire normatiu aprovats per la SF de l’IEC. Recordem també que el 2011 es va crear la Comissió de Toponímia de les Illes Balears, que té com a un dels principals objectius formar el Nomenclàtor Georeferenciat de les Illes Balears i que la Direcció General d’Ordenació del Territori del Govern de les Illes Balears, amb el suport de la Direcció General de Tecnologia i Comunicacions, ha desenvolupat la Infraestructura de Dades Espacials de les Illes Balears (IDEIB), en el marc de la Directiva europea INSPIRE i la IDEE.
Tal com esmenta Eulàlia Fons en l’estudi citat hi ha diverses fases progressives en el procés d’estandardització de la toponímia:
1. La normalització dels noms geogràfics per part de l’autoritat competent, segons la normativa vigent, amb la forma gràfica i morfològica correcta.
2. L’harmonització en els processos d’obtenció, emmagatzament, classificació i manteniment dels topònims de manera que es permeti de manera homogènia la intercomunicació de bases de dades de noms geogràfics.
3. L’oficialització del topònim tot triant la forma més adequada per part de l’autoritat competent.
4. La difusió de la toponímia de manera que la toponímia normalitzada i oficialitzada estigui a l’abast de tothom.
5. El control de la toponímia per part dels organismes responsables per assegurar que la toponímia adoptada sigui l’adequada.
Si aplicam aquestes fases a la situació actual veurem que, per una banda, el NOTIB pot complir la funció primera de normalització amb l’aprovació per part de l’IEC. Falta, però, la georeferenciació d’aquests topònims i, en aquest sentit, pensam que el NOTIB, juntament amb les obres incloses a la bibliografia bàsica esmentada, poden conformar, després d’una tria a partir d’uns criteris determinats, la relació final de topònims que haurien de ser georeferenciats per a poder fer realitat el Nomenclàtor Toponímic Georeferenciat de les Illes Balears.
En el cas de Menorca cal destacar que, el 2009, la Secció de Llengua i Literatura de l’Institut Menorquí d’Estudis, en col·laboració amb la IDEIB i amb la IDE Menorca, depenent del Consell Insular de Menorca, conscient de la importància i necessitat de disposar d’un nomenclàtor georeferenciat de la toponímia de l’illa, va endegar el projecte del Nomenclàtor Georeferenciat de la Toponímia de Menorca. Aquest nomenclàtor, que es planteja a escala 1:5.000, s’ha vingut realitzant des d’aleshores, en diferents fases, en funció de la disponibilitat de recursos econòmics i de personal, i en principi era previst que a finals de 2016 funcionàs a ple rendiment. Amb les feines de camp realitzades en aquests anys, com ja s’ha comentat més amunt, s’ha pogut corregir i millorar la llista de la toponímia de Menorca, aprovada inicialment com a definitiva el 2010. Així mateix, com que una de les feines prioritàries per al Nomenclàtor Georeferenciat de la toponímia de Menorca i també per al futur Nomenclàtor Toponímic Georeferenciat de les Illes Balears, és la revisió de la toponímia del MTIB de 1995, que és la bases de les llistes de Menorca del NOTIB, la revisió d’aquest mapa topogràfic permetrà després georeferenciar la gran majoria dels topònims menorquins del NOTIB que es triïn per formar part després del Nomenclàtor Toponímic Georeferenciat de les Illes Balears.
Però, perquè aquest sigui una realitat és imprescindible que hi hagi una bona entesa entre l’Administració i el corresponent equip de tècnics, geògrafs, filòlegs, historiadors, etc., dotats d’un bon guiatge i dels mitjans adequats. Voldríem que la presentació pública del NOTIB representàs una etapa transcendental en aquest llarg camí que ens espera i que el nostre país necessita amb urgència.